Penyagolosa fascinant, de nom venerable, per Vicent Pitarch. Onada Edicions
Penyagolosa,
«fita senyera del poble meu», forma part dels símbols emblemàtics
del País Valencià. El topònim s’havia mantingut amb el terme
exclusiu
Penyagolosa,
tot al llarg de vuit segles, una situació que s’altera amb la
novetat de l’article. En la formació de la construcció nova, el
Penyagolosa
(un
neologisme, tanmateix documentat fa cent anys), hi han degut
intervenir dos factors: en primer lloc, l’atracció que exerceix el
cim damunt els seus visitants, especialment els naturalistes i els
excursionistes; segonament i com a conseqüència del factor
anterior, la conveniència de recórrer a l’article
el
com
a marca distintiva, individualitzadora, del cim respecte del seu
propi sector biogeogràfic.
En
efecte, la conveniència de marcar la identitat del cim de
Penyagolosa respecte del seu conjunt referencial sembla una raó
plausible per explicar l’aparició de l’article
el.
De fet, una expressió ben usual, com «Pujar a Penyagolosa», conté
una part d’ambigüitat que desambigua l’article, de manera que
«Pujar al Penyagolosa» especifica la pujada al cim, a diferència
de la frase sense l’article, fàcilment interpretable com a pujar a
qualsevol indret de Penyagolosa: la Banyadera, la Pegunta, el mateix
Sant Joan, etc. En aquest sentit, enunciats com ˝els camins del
Penyagolosa˝ o ˝el Parc Natural del Penyagolosa˝ són percebuts
com a incoherents, per tal com pretenen referir-se a tot el sector de
Penyagolosa i, doncs, no admeten l’article especificador del pic.
Així, per tant, el venerable topònim Penyagolosa no porta article.
L’admet, però, a condició que vaja referit en exclusiva al cim (i
per extensió, a la resta del turó) que excel·leix de tot el
paisatge. Qualsevol altre cas de l’article adjunt al topònim ha de
ser considerat un ús maldestre de Penyagolosa. Un nom tan emblemàtic
com venerable bé mereix d’ésser emprat amb respecte i, en
qualsevol cas, amb la deguda consideració de la seua identitat
lèxica.
Comentarios